La vida sempre s'obre camí ...

Hi ha una màxima que sempre tinc molt present: la vida sempre s’obre camí. I depèn de nosaltres gaudir d’aquest procés que ens acompanya i del que formem part ... Hi ha una escena de la pel•lícula d’Oliver Stone, Platoon, en què un soldat americà està acorralat en un rierol enmig de la selva i les tropes enemigues avancen lenta però irreversiblement cap a ell. El soldat sap que està vivint els darrers moments de la seva existència i dintre aquesta angoixa vital, la seva mirada és captada per una fràgil papallona que aterra en una fulla d’un arbust al costat del que està amagat ... A això em vull referir, fins i tot en els moments més tensos, més dramàtics de la vida personal sempre hi ha motius per admirar el miracle de la pròpia existència i la natura que ens acull i fer-nos sentir part d’un tot que jo personalment trobo al•lucinant. Fins i tot, enmig de les més cruels i sagnants guerres, la gent continua naixent i les persones aparellant-se. És així, la vida sempre s’obre camí.

Quan un comença a tenir una edat, se li imprimeixen mentalment els cicles biològics anuals, almenys en el meu cas, i comproves que el propi cos i la natura són elements tan íntimament lligats que no veure-ho és d’una miopia imperdonable. Per això crec que un dels lletjos més forts que se li pot fer a la pròpia existència és no veure aquests moments ni escoltar el propi cos. Potser per això em vaig fer biòleg, per saber identificar aquests petits però extraordinaris detalls ...

Aquest matí a les vuit he tingut ocasió de gaudir d’una d'aquestes escenes, mentre entrava a treballar a l’oficina a Amposta. Un vol de 30 Abellerols amb el seu piular inconfusible donaven voltes per damunt la ciutat i em recordaven que ells també formen part del meu món i jo del seu. L’altre dia, també, corrent per la via verda des de Prat de Comte a Xerta, acompanyat del meu fill, em sentia realitzant una activitat plena de sentit vital. Responent a la crida del bosc si es vol. El que és bo de tenir la capacitat de respondre a aquestes crides és que després el cap i el cos et queden com si t’haguesses “xutat” quilos d’endorfines ...