dilluns, de juny 23, 2008

Un any marcat pel continuisme, la manca d'ambició i l'absència de lideratge

El 17 de juny del 2007 es constituïa la VIIIa legislatura municipal a Amposta des de la restauració dels ajuntaments democràtics, ara fa tot just un any.

Toca fer per tant un balanç d’aquest primer any. Pot ser sonarà a tòpic però les paraules que millor el definirien serien continuisme i poca ambició. Es viu de renda de la legislatura passada en la majoria de temes. No hi ha iniciatives noves.

Estem davant un equip de govern molt desigual, amb el nivell de solvència política més baix de tota la història d’ajuntaments democràtics. Amb una manca evident de lideratge i coordinació política per part de l’actual Alcalde. Arrosseguen el vici de l’escassa voluntat de diàleg amb les entitats. Tenen majoria absoluta i l’apliquen sense contemplacions quan hi ha algun problema que requereix consens. D’exemples en tenim molts: la polèmica dels pàrquings soterrats, la veu de la nova Federació de Veïns als Plens, les escoles de musica de les Bandes, els noms franquistes d'alguns carrers, les festes de l’Acollidora, ...Continua la política de l’amiguisme amb el tracte amb les entitats. La prova més evident és el sectarisme amb que s’usen els mitjans de comunicació municipals: Ràdio Amposta i la Revista Amposta i la marginació a la que estem sotmesos els grups de l’oposició i les entitats desafectes.

Ja vaig dir que a nivell personal, les relacions entre regidors han millorat molt respecte la legislatura passada i el tracte és en general correcte. Tot i això, hi ha una hostilitat política manifesta per part de la majoria dels regidors cap al nostre grup. El PSC és l’enemic a batre i aquesta consigna es nota en el dia a dia de la vida municipal.

Si fem un repàs a les actuacions que estan en marxa o previstes en aquests moments, ens adonem que gaire bé totes elles són inversions pactades amb la Generalitat en l’anterior legislatura: Centre Arts Visuals, Arxiu històric comarcal, Caserna dels mossos, nou CEIP Consol Ferre, nou CAP, ampliació de l’Hospital comarcal i centre de tecnificació (IES, pavelló i residència, nou centre de rem). O bé amb l’Estat: 2ª Fase del Passeig fluvial, obres del Pont penjant, remodelació de l’avinguda de la Ràpita, ...

Pel que a les mancances, no s’està actuant en les dos grans necessitats de la ciutat: el mal estat i poca qualitat dels carrers i espais públics i els problemes circulatoris i la poca seguretat viària. El poc interès en la recuperació de la via pública és escandalós i indigne d’una ciutat amb vocació de serveis. Els exemples més clars són els endarreriments inexplicables com l’acabament del Parc dels Xiribecs (és la 4 ª legislatura que arrosseguem l’obra !!!), l’urbanització de l’avinguda Sant Jaume, del carrers Miquel Granell i Verge del Pilar, la mateixa avinguda de la Ràpita, totes elles obres que es podrien realitzar si es prioritzes econòmicament aquest aspecte.

Un altre element que sens dubte ens perjudica és la manca de fe en els grans actius d’Amposta: el turisme, especialment de natura, la industria agroalimentària i el comerç de proximitat i el fenomen musical. Com a exemples: no s’ha fet res en noves implantacions industrials, el gran polígon industrial d’Amposta, l’Oriola està igual que fa 6 anys. No es preveu cap actuació de dotació de serveis ni de millora de la zona litoral ni dels nuclis del Delta (Eucaliptus, Balada i Poble Nou).Deltebre ens ha tornat a passar la ma per la cara amb la realització d’una Fira de Natura que tenia que haver-se impulsat des d’Amposta ( torna a passar com amb la creació del Parc Natural l’any 1983). No s’apoia el comerç local, al contrari s’han aprovat 10.000 metres nous sense la seva implicació ni coneixement, amb l’únic interès d’afavorir interessos de persones i empreses molt concretes. Pel que fa la Cultura i la Joventut no hi ha idees noves i la promeses electorals d’habitatges assequibles i de lloguer per a joves i la consolidació de les escoles de música de les Bandes estan quedant en aigua de borraines a causa de la desídia dels responsables d’aquestes àrees i l’Alcalde en darrer termini.

Per acabar, continua una preocupant manca de rigor en l’elaboració i execució del pressupost. De mitjana només s’executa un 40 % de les inversions anuals previstes, hi ha una nul•la capacitat d’estalvi a causa d’un endeutament consolidat de 11 milions d’euros i una despesa incontrolada, digna de l’exèrcit de Panxo Villa. La casa consistorial te una molt mala organització dels recursos humans tant pel que fa a la relació de llocs de treball com en la distribució dels espais d’atenció al públic. L’opacitat en la contractació de personal és endèmica.

Tot i això hem de reconèixer que s’està fent algunes coses bones. Per primera vegada s’estan posant locals a disposició de les entitats, insuficients per les necessitats. S’està habilitant un nou centre per malalts d’Alzheimer, encara que la ubicació no és la correcta segons els propis familiars. El projecte pioner de Ciutat Digital, tot i que està avançant amb molta lentitud i opacitat. La nova caserna de policia local que racionalitzarà la seva ubicació, el procediment urbanístic però ha estat nefast, la qual cosa retardarà fins l’any que ve la seva posada en funcionament. Les beques de transport per estudiants universitaris, per cert la única promesa electoral que de moment CiU ha complert (de moment de les propostes estrella, el nou pavelló firal i la nova residencia de 200 places per gent gran no se’n sap res ...)

El paper d’oposició és poc agraït. A part de fiscalitzar l’acció de govern, regularment presentem propostes en positiu a través de mocions que majoritàriament són rebutjades pel simple fet de venir del nostre grup o s’aproven i desprès no es posen en pràctica. En el que porten de legislatura, n’hem presentat mes de 10. Les més importants: proposta que l’Autovia de l’Aragó arribe fins el port dels Alfacs, en contra; retransmissió dels Plens per Ràdio Amposta, en contra (conjunta amb ERC); condemna de les agressions homofobes a Tosses, a favor; nova ubicació de l’Escola Oficial d’Idiomes, en contra; millores de serveis del mercat setmanal, a favor; creació d’un casal de joventut, en contra; veu als plens de la nova Federació de veïns d’Amposta, en contra; petició que sigue l’ajuntament el sol•licitant dels Bous de l’Acollidora a efectes de responsabilitat civil, en contra (conjunta amb ERC). I continuarem ...

Tot i això no defallim, i com a portaveu municipal ofereixo una vegada més la col•laboració del nostre grup polític en els grans temes que ciutat. Reitero el que ja vaig dir en el discurs de constitució del nou ajuntament. El nostre és un oferiment sincer, amb tot el que això comporta quan a complicitats polítiques a nivells superiors. Amb el desig que el retorn sigui en el mateix sentit, és a dir, diàleg obert i transparent en tots aquells temes que convinguem de mutu acord, que són transcendents pel futur d’Amposta i la millora de la qualitat de vida dels seus ciutadans. Des de la nostra concepció de la política no hi ha res més gratificant per una persona que estima la seva ciutat, que intentar contribuir des de la participació política a la millora de les condicions de vida dels seus familiars, amics i veïns.

diumenge, de juny 01, 2008

Tots hem après alguna cosa aquesta plujosa primavera

Encara no fa tres mesos de les darreres eleccions generals i tinc la sensació que han passat tres anys. La força de l’aigua ens ha tornat arrossegar a tots cap un mar de sentiments contradictoris que fan molt difícil definir, encara ara, el que ha passat en menys de 100 dies. Sens dubte tots hem après alguna cosa desprès d’aquesta plujosa primavera.

En els darrers quatre anys, als nous governs d’esquerres li han tocat gestionar algunes de les crisis més importants hagudes al país en els darrers 30 anys: col•lapse de la xarxa de rodalies, talls de subministrament elèctric de llarga durada generalitzats i la sequera més important dels darrers 60 anys. Totes elles són problemàtiques derivades de la falta de previsió i inversió històrica en qüestions claus pel funcionament normal d’una societat moderna del mon occidental: transports, llum i aigua. Algú podia imaginar un escenari més compromès per aquells que havien aspirat a l’alternança política a Catalunya durant 23 anys ?

En clau nacional la gent jutjarà al final d’aquesta legislatura si les crisis han estat gestionades de forma satisfactòria, conjuntament amb allò que a cadascú el motiva personalment per decantar-se cap una opció política o una altra.

En clau ebrenca la societat ha tornat a sofrir un sotrac generalitzat que ens ha afectat a tots: partits, institucions, societat, premsa, ... i sens dubte tindrà conseqüències de cara al futur. Shan dit, escrit i fet moltes coses que quedaran en la memòria col•lectiva i personal. Alguns han pontificat i acusat sense pietat, altres han aprofitat per fer les seves revenges personals, altres les polítiques, altres s’han amagat, altres s’han precipitat, altres s’han contradit. La realitat és la que és, ..., no m’agrada però tampoc m’escandalitza. Com he dit en alguna ocasió en el meu blog, la gran diferència entre ara i abans és per mi, que avui dia pots discrepar de les posicions oficials i no cal tenir por a les represàlies i això al meu entendre és símptoma de normalitat democràtica, de més llibertat i de que sens dubte el país avança en la bona direcció.

Em sento doblement afortunat. Per una banda per haver viscut en directe aquesta crisi sense visceralitat i amb la tranquil•litat que em dona la perspectiva d’un tema que conec en profunditat per la meva trajectòria personal i professional. I per l’altra, per la coherència que em dona pertànyer a l’única organització política al territori que no ha variat de discurs en tota la crisi i ha fet confiança als seus dirigents fins l’anunci de la derogació del decret

No amagaré que les dues setmanes prèvies a la notícia de la derogació han estat intenses per mi i molts companys de partit. Especialment quan ja s’havien superat en més de 80 Hm cúbics les reserves als embassaments (el doble del que havia de portar la canonada) i el govern continuava endavant amb les obres. De forma discreta i sense ostentacions, al nostre estil, hem estat en contacte permanent amb els nostres dirigents nacionals valorant regularment l’evolució de la crisi.

Finalment, emprant la mateixa via d’urgència que en el decret inicial, 1 mes i mig mes tard el Consell de Ministres a petició del Govern de la Generalitat anul•larà el decret, a causa de la desaparició de l’excepcionalitat meteorològica. El mes de maig del 2008 passarà a la història com un dels mes plujosos des que hi ha registres, la qual cosa ha permes recuperar el nivell dels embassaments que alimenten l’àrea metropolitana per sobre del 50 % de la seva capacitat, allunyant el fantasma de les restriccions.

Encara avui, amb el decret pràcticament derogat, a nivell de Catalunya CiU i el PP continuen reclamant el transvasament de l’Ebre i del Roina a Barcelona. El temps sempre acaba posant cadascú al seu lloc, aquesta vegada amb menys recorregut, només tres mesos despres tots tornen a ser on eren. Amb ferides si voleu, però al mateix lloc.

Continuo pensant que allò que majoritàriament fa sortir la gent al carrer és el sentiment de marginació i d’oblit històric de les nostres comarques respecte el conjunt del país. Per això no tenim altra alternativa que continuar amb el nostre treball soterrat, sense fer soroll, però que de forma incansable està traient poc a poc les Terres de l’Ebre del dèficit històric d’infraestructures amb el que ens el vam trobar desprès de 23 anys de governs convergents. Sens dubte la creació de la vegueria seria l’instrument que ens acabaria de normalitzar definitivament com a territori, donant-nos veu política al mateix nivell que el Camp de Tarragona. Aquest és un objectiu que ens hauria d’unir a tots els partits en benefici de les Terres de l’Ebre.