Visita al Delta del Po

Fa uns dies, un grup d’arrossaires i regants, acompanyats per representants de l’Administració vam visitar el delta del riu Po, a l’Adriàtic itàlia.

Ja havia estat en altres ocasions, durant la meva època al Parc Natural, visitant els seus espais naturals. Sorprèn però, recórrer una zona que fa més de 50 anys que es troba per sota del nivell de mar, en alguns punts fins a 4 metres, i on viuen 150.000 persones que desenvolupen una intensa activitat agrària, ramadera, pesquera i marisquera. L’agricultura està principalment orientada a la farratjaria animal (blat, alfals, sorgo, ...), només 2.000 Ha d’arròs, que suporta una important ramaderia bovina intensiva.

La causa d’aquesta subsidència exagerada es troba en l’explotació d’una bossa de gas metà al subsòl de la desembocadura del Po i que obligà l’Estat italià a prendre mesures per evitar la inundació del seu delta per infiltració de l’aqüífer o pel desbordament del riu.

Durant el darrer mig segle, el Consorcio de la Bonifica, una mena de Comunitat de Sanejament, ha construït dics de protecció al voltant de tots els braços del riu que es troben a varis metres per sobre de la plana i ha dissenyat un potentíssim sistema de bombeig per mantenir a ratlla l’aqüífer salí, que no per regar. Les carreteres estan elevades com a sistema de seguretat en cas d’inundació i a la vegada conformen un volgut reticulat que compartimenta tot el Delta. Tothom, institucions i habitants, sostenen econòmicament el Consorci. És lògic, els hi va la supervivència.

El seu principal problema agrari és la salinització, per això han construït a més dels bombejos, una barrera antisal en un dels principals braços del Po. És una enginyosa comporta submergida amb lames que s’obren quan el cabal d’aigua dolça és suficient com per arribar fins al mar i es tanquen quan progressa la falca salina riu amunt. L’objectiu és evitar filtracions dels braços del Po cap al ja hipersanilitzat aqüífer. Per sort a l’Ebre, la millor garantia per mantenir el freàtic salí a ratlla és la continuïtat dels arrossars, i això ho tenim garantit per molts anys.

Coses que m’han interessat de la visita:

La idea de crear un òrgan de gestió local participat per totes les institucions territorials locals, amb capacitat executiva. Llàstima que es van (ens vam) carregar el COSEC (antic CPIDE d'infausta memòria)), era l’embrió del que hauria acabat sent el que hi ha al Po. L’actual Consorci per la Sostenibilitat, te el defecte de la llunyania pel que fa als seus organs decisoris.

La intensa gestió de les seves badies interiors. Hi ha un permanent dragatge de canals interns per facilitar la connectivitat amb el mar i la bona qualitat d’aigua. Funciona, i la proba és que hi ha més de 1.500 famílies que viuen del marisqueig, part del qual es comercialitzat per empreses del nostre Delta en moments de manca d’aprovisionament.

La integració paisatgística dels dics és notable. Tot i que estan farcits al seu interior de pedra, tenen un recobriment d’arena i vegetació que el donen un aspecte natural remarcable. Molts dics estan aprofitats com a carreteres o carrils bici. Aquest és el model que ha triat el Ministeri de Medi Ambient per protegir l’interior de les badies dels Alfacs i el Fangar. Esperem veure l’inici d’obres el 2008.

La regressió costanera no els és un problema a curt termini. De fet no tenen dics de contenció litoral. Els sistema de barres d’arena naturals els és suficient. Això no vol dir que aquí haguem d’apostar permanent per recular la línea costanera. En un moment o altre haurem de construir una línea Maginot, ni que sigui per trams. Socialment no hi ha alternativa. Tot i això, no estem en una situació tant dramàtica com al Po fa 50 anys. Hem de començar però, a visualitzar aquesta solució no mes enllà de 20 anys.