Tots hem après alguna cosa aquesta plujosa primavera

Encara no fa tres mesos de les darreres eleccions generals i tinc la sensació que han passat tres anys. La força de l’aigua ens ha tornat arrossegar a tots cap un mar de sentiments contradictoris que fan molt difícil definir, encara ara, el que ha passat en menys de 100 dies. Sens dubte tots hem après alguna cosa desprès d’aquesta plujosa primavera.

En els darrers quatre anys, als nous governs d’esquerres li han tocat gestionar algunes de les crisis més importants hagudes al país en els darrers 30 anys: col•lapse de la xarxa de rodalies, talls de subministrament elèctric de llarga durada generalitzats i la sequera més important dels darrers 60 anys. Totes elles són problemàtiques derivades de la falta de previsió i inversió històrica en qüestions claus pel funcionament normal d’una societat moderna del mon occidental: transports, llum i aigua. Algú podia imaginar un escenari més compromès per aquells que havien aspirat a l’alternança política a Catalunya durant 23 anys ?

En clau nacional la gent jutjarà al final d’aquesta legislatura si les crisis han estat gestionades de forma satisfactòria, conjuntament amb allò que a cadascú el motiva personalment per decantar-se cap una opció política o una altra.

En clau ebrenca la societat ha tornat a sofrir un sotrac generalitzat que ens ha afectat a tots: partits, institucions, societat, premsa, ... i sens dubte tindrà conseqüències de cara al futur. Shan dit, escrit i fet moltes coses que quedaran en la memòria col•lectiva i personal. Alguns han pontificat i acusat sense pietat, altres han aprofitat per fer les seves revenges personals, altres les polítiques, altres s’han amagat, altres s’han precipitat, altres s’han contradit. La realitat és la que és, ..., no m’agrada però tampoc m’escandalitza. Com he dit en alguna ocasió en el meu blog, la gran diferència entre ara i abans és per mi, que avui dia pots discrepar de les posicions oficials i no cal tenir por a les represàlies i això al meu entendre és símptoma de normalitat democràtica, de més llibertat i de que sens dubte el país avança en la bona direcció.

Em sento doblement afortunat. Per una banda per haver viscut en directe aquesta crisi sense visceralitat i amb la tranquil•litat que em dona la perspectiva d’un tema que conec en profunditat per la meva trajectòria personal i professional. I per l’altra, per la coherència que em dona pertànyer a l’única organització política al territori que no ha variat de discurs en tota la crisi i ha fet confiança als seus dirigents fins l’anunci de la derogació del decret

No amagaré que les dues setmanes prèvies a la notícia de la derogació han estat intenses per mi i molts companys de partit. Especialment quan ja s’havien superat en més de 80 Hm cúbics les reserves als embassaments (el doble del que havia de portar la canonada) i el govern continuava endavant amb les obres. De forma discreta i sense ostentacions, al nostre estil, hem estat en contacte permanent amb els nostres dirigents nacionals valorant regularment l’evolució de la crisi.

Finalment, emprant la mateixa via d’urgència que en el decret inicial, 1 mes i mig mes tard el Consell de Ministres a petició del Govern de la Generalitat anul•larà el decret, a causa de la desaparició de l’excepcionalitat meteorològica. El mes de maig del 2008 passarà a la història com un dels mes plujosos des que hi ha registres, la qual cosa ha permes recuperar el nivell dels embassaments que alimenten l’àrea metropolitana per sobre del 50 % de la seva capacitat, allunyant el fantasma de les restriccions.

Encara avui, amb el decret pràcticament derogat, a nivell de Catalunya CiU i el PP continuen reclamant el transvasament de l’Ebre i del Roina a Barcelona. El temps sempre acaba posant cadascú al seu lloc, aquesta vegada amb menys recorregut, només tres mesos despres tots tornen a ser on eren. Amb ferides si voleu, però al mateix lloc.

Continuo pensant que allò que majoritàriament fa sortir la gent al carrer és el sentiment de marginació i d’oblit històric de les nostres comarques respecte el conjunt del país. Per això no tenim altra alternativa que continuar amb el nostre treball soterrat, sense fer soroll, però que de forma incansable està traient poc a poc les Terres de l’Ebre del dèficit històric d’infraestructures amb el que ens el vam trobar desprès de 23 anys de governs convergents. Sens dubte la creació de la vegueria seria l’instrument que ens acabaria de normalitzar definitivament com a territori, donant-nos veu política al mateix nivell que el Camp de Tarragona. Aquest és un objectiu que ens hauria d’unir a tots els partits en benefici de les Terres de l’Ebre.