divendres, de setembre 30, 2016

Com hem arribat fins aquí ?


La crisi oberta que viu el socialisme espanyol, al meu entendre, és el resultat de la confluència de diversos de factors, alguns d’actuals i d'altres de vells.

Per una banda hi ha les clàssiques intrigues polítiques fruit de les ofenses personals. És el cas de Ximo Puig, que volia anar al Senat amb Podemos i Pedro Sanchez li va dir que no, la Carme Chacon a la que simplement li interessa una implosió interna per fer un reset del partit en clau de revenja personal, el Tomas Gómez a qui el propi Sanchez li va muntar una gestora a la Federació de Madrid pels mals resultats electorals i aquest li paga amb la seua pròpia moneda ... A aquests ressentits cal afegir els mediocres, dirigits per l'ambiciosa Susana Diaz i el seu avalador Felipe Gonzalez, que sumen un mínim de 7 persones de les Federacions d’Andalusia i Extremadura: Micaela Navarro, Antonio Pradas, Maria José Sanchez, Estefania Martin, Noemí Cruz, Francisco Pizarro i Ma Ascensión Murillo. I així, si anéssim fins al fons de totes les històries personals, sumarien els 17 dimissionaris. L’únic que uneix als 17 és la voluntat de fer fora a Pedro Sanchez, en la clàssica estratègia del “quitate tu que me pongo yo”.

Però com ha arribat fins aquí el pobre Pedro Sánchez, que al cap i a la fi no ha fet més que seguir el mandat del Comitè Federal del PSOE, que és resumeix en el famós “No es no” a la investidura de Rajoy ? Per mi és per la cultura política de la vella classe dirigent socialista, on les decisions importants les prenen uns pocs a porta tancada, mentre deixen la militància entretinguda en els debats congressuals, de les federacions o de les agrupacions. Molta llibertat d’expressió en aparença de temes intranscendents, però rigidesa i nominacions digitals en les llistes i els càrrecs de representació en alts nivells. Aquests dirigents a l’ombra mai s’embruten en els debats interns, per això ningú va discrepar a porta tancada del no es no.

Però aquesta vegada, el tret dels colpistes xusqueros com els ha denominat el propi Josep Borrell, els ha sortit per la culata. Per la senzilla raó, que Pedro Sanchez ha estat el primer secretari general en la història del PSOE que ha estat elegit pels militants del partit i per tant, les bases, es senten emocionalment vinculades als seus avatars polítics. D’aquí les manifestacions espontànies davant les seus socialistes de mitja Espanya i la seva defensa aferrissada davant els mitjans de comunicació. I ara, els colpistes estan esporuguits i desconcertats, perquè no entenen el que passa ...

Però més enllà d’aquesta salvatge disputa política interna, al més pur estil anarquistes, comunistes i socialistes en plena Guerra Civil, que hi ha darrera d’aquest col•lapse del socialisme espanyol ? Hi ha la incapacitat, com li passa al PP, de crear complicitats polítiques fora de les seues sigles. Comparteixen les mateixes línies vermelles amb el PP pel que fa al model territorial, tot i discrepar de les polítiques socials i econòmiques, i això a ulls de mig país, els votants de Podemos i els partits nacionalistes i independentistes, els iguala. Espanya és un país diferent al de fa 40 anys i els grans partit ho veuen, però no es volen adaptar, d’aquí l’èxit dels partits emergents. Es com l’església, per no adaptar el seu discurs a la societat actual, cada cop tenen menys implantació.

I finalment hi ha la pressió de les bases que impossibilita qualsevol pacte amb el PP. Perquè a Alemanya, els dos grans partits poden pactar temporalment sinó sumen prou, i a Espanya no és possible ? Pel fantasma de les dos Espanyas que encara perviu. Més enllà de la corrupció generalitzada al PP i que esgrimeixen els dirigents socialistes, i dels diferents models socials i econòmics que hi són, qualsevol candidat a la presidència socialista sap que les bases mai perdonarien un pacte amb els hereus dels culpables de l'empresonament i/o assassinat dels seus avantpassats. I aquí hi ha la paret definitiva que impossibilita un gran pacte d'Estat i de retruc l’inici de la reconciliació entre les dos Espanyes que algun dia, pel be comú hauria d’arribar. I ho dic jo, que soc d'una familia partida en dos per la Guerra, la meitat a Amposta i l'altra meitat a Mèxic.


Cap comentari: