divendres, de setembre 02, 2016

Futbol territorial, passió per molts, negoci per alguns


La paraula Futbol, més enllà dels grans clubs televisius, les estrelles mediàtiques i les passions de les aficions en el seguiment del dia a dia dels seus equips, és també el mon dels clubs petits. Dels del futbol territorial per entendre’ns. Els de primera, segona, tercera i quarta. El dels nostres pobles, el dels nostres fills i els fills dels nostres amics.

Sonarà a tòpic però només qui ha tingut un fill jugant a futbol des dels 4 o 5 anys, o ha jugat personalment, pot entendre la passió forassenyada que viuen en alguns moments els jugadors, els pares, els entrenadors i tot l’entorn en general. Suposo que són les expectatives que tothom es crea per arribar a algun lloc. Els jugadors per arribar a ser professionals o el més prop que es pogue i els entrenadors pel mateix o per descobrir un diamant en brut. També hi ha gent que juga i entrena per vocació, evidentment, però fins i tot aquests, secretament anhelen o han anhelat en algun moment el somni de la professionalitat.

És difícil definir la frontera de la professionalitat, és a dir, de quan un es pot guanyar la vida dedicant-se al futbol. Fa pocs anys, quan hi havia esponsors majoritàriament del sector construcció, hi havia jugadors i entrenadors de primera territorial que podien arribar a cobrar 1.500 o 2.000 euros mensuals, els millors és clar, un o dos a cada equip. Ara això només passa en alguns clubs de Tercera divisió i principalment a Segona B. És adir que actualment la barrera de la professionalitat està molt amunt, a Segona B i no a tots els clubs.

Però aquesta entrada massiva de diners en un moment donat al futbol ha generat vicis que encara ara perduren als nivells petits. El més important és que la majoria de jugadors i entrenadors volen cobrar, encara que sigue poc però volen cobrar. A començament de temporada hi ha discussions acalorades per 50 euros més o menys per partit, per mes o per temporada. Cadascú al seu nivell, és clar ...

La figura dels entrenadors s’ha tornat clau en aquest nivell “semiprofesional” difús que hi ha entre la Tercera divisió i la Primera Catalana. Especialment en els clubs on els que posen els diners, que solen ser els Presidents i alguns membres de junta, donen una quantitat tancada al començament de temporada als entrenadors i d’allà surt el seu sou i el de la plantilla. I són els propis entrenadors els qui gestionen aquest pressupost. I aquí ve la perversió del futbol a aquests nivells, els entrenadors acaben buscant jugadors, en els que la relació qualitat-preu sigue el màxim beneficiosa per ells.

I arribats a aquest punt és on ve l’opacitat del model, representat per aquests entrenadors, i també per d'altres que tenen el futbol com un "modus vivendi", perquè tenen factures que pagar i depenen d'aquests ingressos per sobreviure. Aquest sistema es presta a la poca transparència i al xanxullisme. Quin criteri segueixen aquest tipus d’entrenadors per contractar els jugadors ? Qui acaba jugant i per quin motiu ? Qui garanteix que no hi ha prebendes per sota ma per incentivar l'entrenador a alinear determinats jugadors ? Hi ha pares que serien capaços de fer qualsevol cosa per promocionar els seus fills en categories on hi ha otejadors de clubs professionals.

En aquest model, els que acaben sent els grans perjudicats són els joves talents sense padrins, els que acaben de Juvenil i els sub 23, que haurien de saltar als primers equips dels clubs, per acabar de formar-se i continuar el seu somni de la professionalitat. Aquest model d’entrenadors no volen arriscar-se a posar els joves promeses, per por a perdre la feina, i aposten per veterans amb solvència contrastada, gent de 30, 35 o fins i tot 40 anys, que han jugat una temporada o dos a Segona B o a Tercera. Gent que també ha fet del futbol un complement dels seus ingressos 400, 500 o 600 euros mensuals que els arrodoneix l’economia familiar. Gent amb fills, la majoria, que també necessiten aquests diners.

I al final això ja no és futbol, perquè s'han perdut els somnis. És obligació, es feina o negoci, però no Futbol.

Cap comentari: