Com són les coses ...

Aquest escrit el vaig fer l'agost del 2014, al meu compte de Facebook, poques hores despres de la confessió de Pujol pare en la que deia tenir uns diners no declarats a Andorra d'origen opac. En aquell moment tenia el blog "hakejat", motiu pel qual vaig estar molts mesos sense poder accedir, ni publicar ni res. Ara, gaire bé tres anys més tard, i coincidint amb la confirmació definitiva de la trama, amb l'empresonament de Pujol junior i l'autoinculpació de Marta Ferrusola amb el seu manuscrit que passara a la història, vull traspassar-ho al meu blog oficial, ja accessible, que d'alguna manera són les meus memòries polítiques. És un petit regal que em faig, ara ja retirat de la vida politica, i a tots els que vam patir el caciquisme pujolista. Una lacra indigna que el nostre pais no es mereixia i del que tardarem molt temps a recuperar-nos

Des dels 17 anys m’ha interessat la política. Tenia clar però que abans de donar el pas de comprometre’m públicament havia de realitzar-me professionalment, saber com funcionaven les coses a nivell social i econòmic, per donar resposta amb més coneixement de causa si mai arribava a accedir a un càrrec públic. Al cap de 20 anys, després d’haver passat per la universitat i treballar 16 anys a l’Administració, va arribar el detonant que havia estat esperant, en forma de Pla Hidrològic Nacional, una agressió ambiental sense precedents al territori que un biòleg militant com jo no podia deixar passar. L’altre motiu per implicar-me fou el caciquisme pujolista-convergent asfixiant que imperava a tot arreu, especialment a l’Ebre. Ara pot ser sonarà a batalleta de la mili, però fins el 2003, any del primer govern catalanista i d’esquerres, la discrepància publica per part d’un treballador de l’administració o de qualsevol persona amb lligams amb ella era motiu de represàlia sistemàtica. Podria explicar molts casos d’un nivell de miserabilitat incomprensible amb el context actual ...

Ara que s’ha començat a destapar la trama corrupta en la que durant anys ha estat implicada la família Pujol i molts alts càrrecs dels Governs de l’època, i que la majoria de treballadors públics intuíem, tinc un sentiment contraposat. Per una banda em sento gratificat per haver estat des del començament en el bando que tocava, també en certa manera, rehabilitat per haver patit en primera persona les represàlies al més pur estil fascista dels capitostos pujolistes del moment, però trist i indignat, a la vegada, per haver denunciat els abusos d’aquesta màfia enviant a Fiscalia de Madrid, Barcelona, Tarragona i Tortosa, dossiers amb dades d’activitats presumptament delictives que passaven davant els meus ulls, durant els darrers 12 anys, i que malauradament mai van implicar l’obertura de cap diligència.

L’altra cara de la moneda, irònicament, és la incomprensió dels joves que posen tots els polítics dels partits tradicionals en el mateix sac, fins i tot els de nivell més baix com el de regidor d’un ajuntament o la de la gent una mica més gran, molta de la qual havia dimitit de les seues obligacions polítiques per l’orgia econòmica en la que vivíem fins el 2008 i que ara són paladins de la justícia social a l’estil PODEMOS - als bars, al carrer, a les xarxes socials - perquè no s’expliquen com han arribat al nivell de precarietat en el que es troben.

Per això, tots aquells que vam entrar en política als 90, després de la primera generació política catalana que va pilotar la restauració de la Generalitat, a traves de plataformes ciutadanes i moviments socials afins a partits d’esquerres, il·lusionats per transformar l’asfixiant Catalunya de Pujol en un país normal i que vam tenir la sort de jugar algun paper en els denostats tripartits entre el 2004 i el 2011, - per cert, Maragall i Montilla, ho van fer millor o pitjor però mai es va posar un euro a la butxaca – ens sentim desorientats, frustrats, incompresos, maltractats ... Em consola, pel meu interes per la història, saber que això ha passat molt sovint. Situacions en que els esdeveniments s’han solapat d’una manera tant seguida, que han engolit els protagonistes, passant finalment sense pena ni glòria per les planes de la història. Així és la vida i la política ...

El més irònic de tot plegat, per mi, és pensar que finalment la recent embranzida sobiranista del País, que inusitadament va impulsar el president Mas, trencant amb la tradicional equidistància de CiU, no era més que una fugida cap endavant en clau personal del clan Pujol per evitar passar comptes davant la Justícia espanyola. Com són les coses ... Tot i això, no perdo l’esperança, perquè biòleg com soc, penso que sempre hi haurà gent - condemnada per la genètica, la tradició familiar o per convicció pròpia - que s’implicarà contra la injustícia, la desigualtat i els abusos dels poderosos, que és la única lluita que a mi m’ha importat sempre.

Com hem arribat fins aquí ?

La crisi oberta que viu el socialisme espanyol, al meu entendre, és el resultat de la confluència de diversos de factors, alguns d’actuals i d'altres de vells.

Per una banda hi ha les clàssiques intrigues polítiques fruit de les ofenses personals. És el cas de Ximo Puig, que volia anar al Senat amb Podemos i Pedro Sanchez li va dir que no, la Carme Chacon a la que simplement li interessa una implosió interna per fer un reset del partit en clau de revenja personal, el Tomas Gómez a qui el propi Sanchez li va muntar una gestora a la Federació de Madrid pels mals resultats electorals i aquest li paga amb la seua pròpia moneda ... A aquests ressentits cal afegir els mediocres, dirigits per l'ambiciosa Susana Diaz i el seu avalador Felipe Gonzalez, que sumen un mínim de 7 persones de les Federacions d’Andalusia i Extremadura: Micaela Navarro, Antonio Pradas, Maria José Sanchez, Estefania Martin, Noemí Cruz, Francisco Pizarro i Ma Ascensión Murillo. I així, si anéssim fins al fons de totes les històries personals, sumarien els 17 dimissionaris. L’únic que uneix als 17 és la voluntat de fer fora a Pedro Sanchez, en la clàssica estratègia del “quitate tu que me pongo yo”.

Però com ha arribat fins aquí el pobre Pedro Sánchez, que al cap i a la fi no ha fet més que seguir el mandat del Comitè Federal del PSOE, que és resumeix en el famós “No es no” a la investidura de Rajoy ? Per mi és per la cultura política de la vella classe dirigent socialista, on les decisions importants les prenen uns pocs a porta tancada, mentre deixen la militància entretinguda en els debats congressuals, de les federacions o de les agrupacions. Molta llibertat d’expressió en aparença de temes intranscendents, però rigidesa i nominacions digitals en les llistes i els càrrecs de representació en alts nivells. Aquests dirigents a l’ombra mai s’embruten en els debats interns, per això ningú va discrepar a porta tancada del no es no.

Però aquesta vegada, el tret dels colpistes xusqueros com els ha denominat el propi Josep Borrell, els ha sortit per la culata. Per la senzilla raó, que Pedro Sanchez ha estat el primer secretari general en la història del PSOE que ha estat elegit pels militants del partit i per tant, les bases, es senten emocionalment vinculades als seus avatars polítics. D’aquí les manifestacions espontànies davant les seus socialistes de mitja Espanya i la seva defensa aferrissada davant els mitjans de comunicació. I ara, els colpistes estan esporuguits i desconcertats, perquè no entenen el que passa ...

Però més enllà d’aquesta salvatge disputa política interna, al més pur estil anarquistes, comunistes i socialistes en plena Guerra Civil, que hi ha darrera d’aquest col•lapse del socialisme espanyol ? Hi ha la incapacitat, com li passa al PP, de crear complicitats polítiques fora de les seues sigles. Comparteixen les mateixes línies vermelles amb el PP pel que fa al model territorial, tot i discrepar de les polítiques socials i econòmiques, i això a ulls de mig país, els votants de Podemos i els partits nacionalistes i independentistes, els iguala. Espanya és un país diferent al de fa 40 anys i els grans partit ho veuen, però no es volen adaptar, d’aquí l’èxit dels partits emergents. Es com l’església, per no adaptar el seu discurs a la societat actual, cada cop tenen menys implantació.

I finalment hi ha la pressió de les bases que impossibilita qualsevol pacte amb el PP. Perquè a Alemanya, els dos grans partits poden pactar temporalment sinó sumen prou, i a Espanya no és possible ? Pel fantasma de les dos Espanyas que encara perviu. Més enllà de la corrupció generalitzada al PP i que esgrimeixen els dirigents socialistes, i dels diferents models socials i econòmics que hi són, qualsevol candidat a la presidència socialista sap que les bases mai perdonarien un pacte amb els hereus dels culpables de l'empresonament i/o assassinat dels seus avantpassats. I aquí hi ha la paret definitiva que impossibilita un gran pacte d'Estat i de retruc l’inici de la reconciliació entre les dos Espanyes que algun dia, pel be comú hauria d’arribar. I ho dic jo, que soc d'una familia partida en dos per la Guerra, la meitat a Amposta i l'altra meitat a Mèxic.

Futbol territorial, passió per molts, negoci per alguns

La paraula Futbol, més enllà dels grans clubs televisius, les estrelles mediàtiques i les passions de les aficions en el seguiment del dia a dia dels seus equips, és també el mon dels clubs petits. Dels del futbol territorial per entendre’ns. Els de primera, segona, tercera i quarta. El dels nostres pobles, el dels nostres fills i els fills dels nostres amics.

Sonarà a tòpic però només qui ha tingut un fill jugant a futbol des dels 4 o 5 anys, o ha jugat personalment, pot entendre la passió forassenyada que viuen en alguns moments els jugadors, els pares, els entrenadors i tot l’entorn en general. Suposo que són les expectatives que tothom es crea per arribar a algun lloc. Els jugadors per arribar a ser professionals o el més prop que es pogue i els entrenadors pel mateix o per descobrir un diamant en brut. També hi ha gent que juga i entrena per vocació, evidentment, però fins i tot aquests, secretament anhelen o han anhelat en algun moment el somni de la professionalitat.

És difícil definir la frontera de la professionalitat, és a dir, de quan un es pot guanyar la vida dedicant-se al futbol. Fa pocs anys, quan hi havia esponsors majoritàriament del sector construcció, hi havia jugadors i entrenadors de primera territorial que podien arribar a cobrar 1.500 o 2.000 euros mensuals, els millors és clar, un o dos a cada equip. Ara això només passa en alguns clubs de Tercera divisió i principalment a Segona B. És adir que actualment la barrera de la professionalitat està molt amunt, a Segona B i no a tots els clubs.

Però aquesta entrada massiva de diners en un moment donat al futbol ha generat vicis que encara ara perduren als nivells petits. El més important és que la majoria de jugadors i entrenadors volen cobrar, encara que sigue poc però volen cobrar. A començament de temporada hi ha discussions acalorades per 50 euros més o menys per partit, per mes o per temporada. Cadascú al seu nivell, és clar ...

La figura dels entrenadors s’ha tornat clau en aquest nivell “semiprofesional” difús que hi ha entre la Tercera divisió i la Primera Catalana. Especialment en els clubs on els que posen els diners, que solen ser els Presidents i alguns membres de junta, donen una quantitat tancada al començament de temporada als entrenadors i d’allà surt el seu sou i el de la plantilla. I són els propis entrenadors els qui gestionen aquest pressupost. I aquí ve la perversió del futbol a aquests nivells, els entrenadors acaben buscant jugadors, en els que la relació qualitat-preu sigue el màxim beneficiosa per ells.

I arribats a aquest punt és on ve l’opacitat del model, representat per aquests entrenadors, i també per d'altres que tenen el futbol com un "modus vivendi", perquè tenen factures que pagar i depenen d'aquests ingressos per sobreviure. Aquest sistema es presta a la poca transparència i al xanxullisme. Quin criteri segueixen aquest tipus d’entrenadors per contractar els jugadors ? Qui acaba jugant i per quin motiu ? Qui garanteix que no hi ha prebendes per sota ma per incentivar l'entrenador a alinear determinats jugadors ? Hi ha pares que serien capaços de fer qualsevol cosa per promocionar els seus fills en categories on hi ha otejadors de clubs professionals.

En aquest model, els que acaben sent els grans perjudicats són els joves talents sense padrins, els que acaben de Juvenil i els sub 23, que haurien de saltar als primers equips dels clubs, per acabar de formar-se i continuar el seu somni de la professionalitat. Aquest model d’entrenadors no volen arriscar-se a posar els joves promeses, per por a perdre la feina, i aposten per veterans amb solvència contrastada, gent de 30, 35 o fins i tot 40 anys, que han jugat una temporada o dos a Segona B o a Tercera. Gent que també ha fet del futbol un complement dels seus ingressos 400, 500 o 600 euros mensuals que els arrodoneix l’economia familiar. Gent amb fills, la majoria, que també necessiten aquests diners.

I al final això ja no és futbol, perquè s'han perdut els somnis. És obligació, es feina o negoci, però no Futbol.

Mos falten torracollons ?

Llegint una entrevista dels darrers dies al Gran Wyoming, home sense filtres mentals on els hagi, em quedo amb la frase “España es un país muy especial ya que estamos educados en el pillaje” ... Aquest comentari que fa arran de la seua incredulitat respecte els dos darrers resultats electorals consecutius a les Generals, posa el dit a la llaga en l’essència de la nostra societat. A la que conforma l’arc mediterrani europeu, em refereixo.

No se si és l’efecte climàtic, alimentari, geològic o el veïnatge amb el nord d’Àfrica, però alguna explicació ha d’haver darrera aquesta mentalitat tant diferent entre les societats centre i nord europees i les mes meridionals. És un abisme de valors tant gran, que la separació que imprimeix entre els països, és més profunda que la que poguen representar les distàncies geogràfiques, idiomàtiques o religioses.

“Rules are rules” (les normes són les normes) és una frase que esculpeixen amb cisell al cervell dels xiquets des del naixement i que es va consolidant i assentant al llarg de tota la seua vida en les societats nòrdiques. En canvi, la nostra “feta la llei feta la trampa” que evidentment ningú t’ensenya, però que la majoria pràctica, és el referent dels joves mediterranis des de la més tendra infantesa.

Quina és l’actitud correcta davant la quotidianitat ? suposo que com en tot, depèn de la perspectiva amb que ho mirem. Moral i èticament està clar que complir les lleis i les normes és el que dona força i cohesió a una societat i la distingeix de la jungla de la llei del més fort (o del més pillo). Però a nivell personal ja no ho tinc tant clar, perquè al final la pròpia existència, te molt de lluita permanent entre el propi benestar i el de tots.

No se si hem de confluir cap als valors del Nord o ells cap als del Sud, però allà tenen un element que els impedeix adoptar el nostre sistema, cosa que nosaltres no tenim evidentment, perquè en cas contrari ja fa molts anys que estaríem europeïtzats. Em refereixo als torracollons, és a dir, als que s’encarreguen de fer complir les normes i no vull dir només el sistema policial i judicial, que nosaltres també tenim i no discutiré que sigui com a mínim tant eficaç com el seu. Parlo d'aquells que cada dia estan al carrer i als espais públics fent complir les normes. I aquí està la gran diferència.

Intenta colar-te al metro de Londres, o entrar en una zona restringida d’un centre d’interès turístic o cultural, o comportar-te inadequadament en un centre comercial, ... Immediatament acudirà una persona, que no serà un/a policia, per recordar-te que estàs actuant malament i demanant que esmenes el teu comportament. La majoria de vegades són persones contractades a tal efecte o simplement voluntaris o al capdavall la pròpia gent del país que et recordarà que allò no es la selva. Aquí no existeix aquesta figura, o no en la proporció dels països nòrdics, i és habitual veure tota classe de situacions inversemblants en els transports públics o en els centres comercials o d’interès cultural o turístic.

Al final es un tema organitzatiu i econòmic. Si tots aquests espais d’ús públic nostres, tinguessen en plantilla personal especialitzat a fer complir les normes, aquestes es complirien, perquè no hi hauria més trons. L’organització que els contractes segur que recuperaria els seus salaris en forma de menys inversions en manteniments i millores, i baixaria considerablement la taxa d’atur perquè estem parlant de milers de llocs de treball.

Es garantia que això al final ens igualaria a les societats nòrdiques ? No ho se. A lo millor perdríem encant com a destí turístic i molts dels veïns del Nord ens deixarien de visitar, atrets com venen molts, per aquest aire de far west o laisser faire, que es respira pels nostres espais públics ... En resum, no ho tinc clar. Per això em pregunto, mos calen torracollons ?

El PSC d'Amposta vota en contra dels pressupostos per la manca de suport a les entitats, l'opacitat en la gestió de l'hospital i els privilegis a alguns treballadors

(Aquest escrit es tenia que haver publicat al Bloc a finals de desembre del 2014)

Per segon any consecutiu ens trobem amb uns pressupostos municipals amb un creixement, petit, similar al de l’any passat de només 350 mil euros, però creixement al cap i a la fi, confirmant el canvi de tendència de pressupostos decreixents que arrossegàvem des del 2010. Desitgem, ara sí, que sigue la confirmació d’un nou cicle econòmic que perquè sigue durador, s’hauria de caracteritzar per la contenció de la despesa, la reducció del dèficit i el rigor pressupostari. Objectiu que demanem cada any a l’equip de Govern.

Vull recordar que el 2011, primer any d’aquest mandat el pressupost era de 21,2 MEUR, el 2012 de 21,0 MEUR, el 2013 continuà baixant fins a 19,2 MEUR, el 2014 pujà a 19,5 i pel 2015, darrer any d’aquest mandat, es preveu que sigue de 19.841 MEUR. Si li sumem els 16 MEUR que es preveuen de l’Hospital Comarcal d’Amposta, estem parlant d’un pressupost consolidat de 35.878.684 euros. Una xifra respectable i que debatem i votem conjuntament en el Ple d’avui 22 de desembre de 2014.

De l’apartat d’ingressos vull fer notar alguns aspectes que considerem importants. Patim una baixada significativa en la recaptació dels impostos directes equivalent a 360 mil euros a causa de l’impost de circulació i el d’activitats econòmiques, que són indicadors que la recuperació econòmica encara no ha arribat al conjunt de la població i que la gent, en aquests moments, si es pot estalviar pressió fiscal ho agraeix. Circulen menys cotxes i s’obren menys negocis. Després en parlaré. D’altra banda, tenim un increment de 330 mil euros en l’apartat de transferències corrents, és a dir, tot allò que ens arriba d’administracions superiors. Passem de 5,47 MEUR a 5,80 MEUR. Aquesta pujada, ja explicaria per si sola l’increment del pressupost general del 2015. Crida l’atenció però que la suma de les aportacions de la Generalitat, la Diputació i el Consell Comarcal és d’un milió escàs d’euros, mentre que l’aportació de l’Estat és de gaire bé 4 milions. Ho volem remarcar per allò del tòpic que l’Estat no aporta el que caldria a les finances municipals. També és notori com han desaparegut definitivament de les transferències de la Generalitat les aportacions a les Llars d’infants municipals o a l’oficina municipal d’escolarització i com han disminuït espectacularment les aportacions als programes de foment de l’ocupació, als programes de serveis socials, al Pla Únic d’Obres i Serveis (PUOSC) o l’Escola d’Art per citar els més importants. Per acabar l’apartat d’ingressos, volem remarcar que pel que fa a les transferències de capital, és a dir, les subvencions que ens arriben per finançar inversions, l’aportació que hi ha consignada en el pressupost per part de la Diputació és de 899 mil euros i no d’un milió com vostè va anunciar i que l’informe d’intervenció de 18 de desembre, és a dir de dijous passat, diu que aquesta subvenció encara no ha estat comunicada oficialment a l’Ajuntament. I, per tant, encara està pendent de signar el conveni.

Respecte a les despeses, que com ja saben és l’apartat que des del nostre punt de vista ens hem de mirar amb més atenció, atès la importància que tenen els escassos recursos públics, voldríem comentar algunes coses, començant pels dos grans blocs de despesa corrent del nostre ajuntament: el de personal i de béns i serveis.

Pel que fa a la despesa en personal, aquesta continua sent la partida més gran del pressupost, amb 7,91 milions euros, el que representa gairebé un 40 % respecte al total. Aquest capítol puja 80 mil euros respecte el 2014 a causa de la previsió d’abonament del 25 % de la paga extra meritada de desembre de 2012 i que l’Estat ha anunciat que s’ha d’abonar a tot el personal de les corporacions municipals. No obstant això, la Llei de Pressupostos Generals de l’Estat per l’exercici 2015, deixa clar un any més i ja en van 4 de seguits, que les retribucions del personal al servei del sector públic no podran experimentar cap increment respecte les del 2014. Per desgràcia, els funcionaris s’han convertit en l’ase dels cops. No es queixaven fa uns anys quan els seus sous eren ridículs comparats amb les disbauxes del sector privat i tampoc es queixen ara, quan estan en el punt de mira de bona part de la societat pel simple fet de cobrar un sou cada final de mes.

Enguany no porten al pressupost la famosa partida de 100 mil euros en concepte d’incentius de productivitat i gratificacions a alguns funcionaris municipals, perquè han tingut l’ocurrència de passar aquest complement de productivitat a complement específic d’alguns escollits, aprofitant l’aprovació del Catàleg de Llocs de Treball i que, finalment, i desprès de 5 llargs anys els ha lliurat la Diputació. Coste i valgue ... Això han semblat les obres de la Seu com es diu popularment. Quin encert que es presenti ara! En període pràcticament preelectoral quan era una de les assignatures històriques d’aquesta casa des de feia molts mandats. No els comprarem l’invent, ja els ho anuncio ara. I en el punt següent punt de l’ordre del dia en parlarem amb més detall. I menys després de llegir el demolidor informe conjunt de Secretaria i Intervenció de data 17 de desembre passat. Per cert, aprofito per demanar que a petició del nostre grup municipal s’adjunte l’esmentat informe en l’acta del Ple. I quina llàstima, que hagin desaprofitat aquesta oportunitat de fer les coses correctament. Per voler quedar bé amb aquests escollits, per raons que no sabem o no volem comprendre, vostès transformen una victòria col•lectiva del conjunt dels treballadors de l’ajuntament en un acord tacat i indigne d’una acció de Govern transparent i guiada per l’interès col•lectiu.

I, ja que estem parlant de l’àrea de Personal, he de recordar-los un any més que cal ajustar a dret les contractacions d’urgència no justificades. La transparència en la contractació de personal continua sent també una de les assignatures d’aquesta casa. Podent-ho fer bé, per què ho fan malament? La resposta, als nostres ulls, és evident ...

Pel que fa a la despesa corrent en béns i serveis, la segona partida en importància del pressupost, un 35 %, comprovem que té una disminució de 167 mil euros, i passa de 7,14 milions d’euros per al 2014 a 6.97 el 2015. Com l’any passat, continuem fent una valoració positiva d’alguna de les mesures de contenció que es mantenen i que moltes van ser proposades pel nostre grup. En algunes encara haguessin pogut anar més enllà i els he de recordar que encara hi ha moltes partides d’aquesta àrea que es poden millorar. Notem a faltar la creació d’una central de compres que hem sol·licitat moltes vegades. Hem entrat en un procés de conscienciació dels gestors dels serveis i béns municipals que cal consolidar i hem de continuar en la reducció en els consums elèctrics i de combustibles. Però també en la correcta utilització i conservació de la maquinària, vehicles, material, edificis i utillatges que ens costen anualment més de 600 mil euros

El 2015 gastarem 53 mil euros en lloguers d’edificis. I en el conjunt del pressupost més de 200.000 €, quan tenim edificis de propietat sense cap ús. Hem de continuar disminuint el dèficit dels serveis municipals que no s’autofinancen i que sumen en conjunt més d’un milió d’euros més que han de sortir les arques municipals.

Si apliquessem amb rigor totes aquestes mesures, més les que hem comentat en els temes de personal referents als escollits per vostè podríem reduir un 10% l'impost de l'IBI a tots els ampostins i ampostines. O es podrien incrementar de forma important les beques dels universitaris ampostins, o es podria avançar molt en l’objectiu que compartim amb les AMPES dels centres educatius de fer els llibres més assequibles a les famílies, o es podrien fer plans d’ocupació de 6 mesos per centenars d’aturats, etc, etc, etc ... La gent espera gestos d’aquest tipus en uns moments com els actuals, en què moltes famílies es troben entre el dilema de pagar els impostos o comprar menjar.

Pel que fa a l’apartat de transferències corrents, és a dir, tot el conjunt de subvencions que des de l’ajuntament es dóna a les entitats i associacions de la ciutat i el territori, veiem que hi ha un increment del 8 %, de la mateixa manera que l’any passat i repartirem un total de 1.111 MEUR. Valorem positivament aquest increment general, però si anem al detall veiem que aquesta pujada de 120 mil euros se l’endú gairebé tota el CETECOM, el Centre Tecnològic de Materials Compostos i al qual donem suport, i la Comunitat de Regants, amb 80 mil i 30 mil euros respectivament. Les aportacions a les ONG (Càritas, Creu Roja i Siloé) que atenen les persones amb dificultats d’Amposta passen de rebre 90 mil euros a 123 mil, 33 mil euros més, però si tenim en compte que amb aquestes aportacions només cobreixen un 30 % de les seves necessitats veurem que continuem molt per sota del que realment els fa falta. Hem d’agrair la feina d’aquestes entitats que amb el voluntariat desinteressat que realitzen cobreixen una part del dèficit que tenen, però que, tot i així, continua sent insuficient per cobrir totes les demandes actuals. Pel que fa a les entitats culturals i esportives, com en els darrers anys, estan més necessitades que mai per manca d’espònsors i d’impagament de moltes quotes de socis quan no passa que moltes famílies donen de baixa els xiquets de les entitats. Només cal veure com la majoria d’entitats s’espavilen per treure diners organitzant concerts, exposicions, i activitats diverses per poder pagar els professors, monitors o les despeses de llum i aigua. Per això, una simple congelació de les aportacions municipals no és suficient. Aquesta partida de despesa, la de transferències corrents, és la que més hauria d’augmentar quantitativament en els moments que vivim, més si tenim en compte que estem parlant de nomes un 5,6 % del pressupost municipal.

Quant a les inversions per al 2015 ens situem amb significatiu increment i passem de 1,1 MEUR el 2014, a 1,5 MEUR el 2015. Una xifra però que continua sent molt petita per una ciutat de 21 mil habitants, i més si recordem que fa pocs anys estàvem en xifres superiors als 15 milions. L’impacte que aquesta injecció econòmica hauria de tenir en el conjunt d’empreses locals, una de les aportacions que hauria de fer la primera entitat pública municipal en aquests moments de crisi i poca activitat, continuarà sent simbòlica. Tornen a endeutar-se en un nou préstec de 300 mil euros per finançar inversions que podríem qualificar de manteniments, com millora de carrers o compra d’equips informàtics o de comunicacions que clarament haurien de finançar-se amb recursos propis, no amb més endeutament.

Pel que fa als conceptes de les inversions, no veiem la necessitat en aquests moments de gastar 545 mil euros en la rehabilitació de la xemeneia del Molí d’Adell, de la mateixa que no la veiem el 2014 en gastar 400 mil euros en convertir en zona de vianants el Carrer Major i la Plaça de l’ajuntament. Segurament són actuacions que a mig termini poden ser interessants però no en aquests moments quan el prioritari seria falcar l’economia productiva, modernitzar els equipaments i instal·lacions municipals perquè generen menys despesa i ajudar a mantenir l’important patrimoni de les entitats de la ciutat.

I li recordaré els mateixos exemples de l’any passat, als nostre pagesos els aniria molt bé una forta injecció econòmica en la millora de la xarxa de camins rurals per facilitar-los l’accés a les seus finques i en definitiva facilitar-los el seu treball. L’agricultura continua sent una activitat fonamental encara avui dia a Amposta. Recaptem 500 mil euros en concepte d’IBI rústic i nomes en destinem 50 mil (un 10 %) a l’arranjament de camins. S’ha parlat de modernitzar tota la xarxa d’enllumenat públic que genera la despesa corrent més important de la ciutat. Concretament 460 mil euros pel 2015. Per no citar d’introducció progressiva en tots els edificis municipals d’energies renovables o alternatives als combustibles tradicionals. Hi ha al mercat moltes ofertes competitives que si be generarien una despesa inicial serien ràpidament amortitzables per l’estalvi que generarien. I seguint l’exemple de la col·laboració encetada amb el Casino, que de moment no s’ha concretat, o de Siloé enguany, que tot i ser una transferència, també computa com una inversió pel concepte dels diners que s’invertiran, moltes entitats emblemàtiques i històriques d’Amposta agrairien una injecció per restaurar façanes, arreglar teulades, fer rehabilitacions interiors ... i d’aquesta manera evitar-los una despesa més important més endavant. Sincerament creiem que actuacions com aquestes són les que toquen ara i no continuar amb inversions que generaran després encara més despesa de manteniment.

Pel que fa a l’apartat del deute. Segons les dades facilitades per Intervenció, l’Ajuntament deurà 14,14 MEUR a 31/12/2014, que equival a un 71,15 % del pressupost municipal, xifra que ens torna a situar prop del límit d’endeutament permès per l’Estat, quan el 2103 va ser de 13,26 milions d’euros o el que és equivalent a un històric 65 % del pressupost municipal i que com saben vam aplaudir. Va ser un miratge ? Esperem que no ...

I no cal perdre de vista que el 2015 amortitzarem gaire 2 milions d’euros de deute i més de 300 mil euros en despeses financeres, la qual cosa continua representant un volum molt important de recursos segrestats per tornar els préstecs demanats en altres exercicis.

Finalment, he d’acabar amb l’altre gran argument que ens obliga a votar en contra dels seus pressupostos pel 2015, i és el que es refereix a la gestió de l’Hospital Comarcal. Ens preocupa que amb un pressupost de 16 milions d’euros, gairebé el mateix volum que el pressupost municipal, els mecanismes de fiscalització de la gestió siguen tan opacs. I li repeteixo el mateix de sempre: per gastar un pressupost de 19 milions d’euros i més de 300 treballadors, l’ajuntament te una àrea d‘Intervenció i una de Secretaria dotada de diversos tècnics de nivell alt i personal de suport divers tant tècnic com administratiu. En canvi, a l’Hospital per gastar un pressupost de 16 milions d’euros i 200 treballadors, no existeix cap d’aquestes figures. Tot recau en la figura d’un gerent que fins ara visitava el centre algun dia a la setmana i la majoria de gestions es porten directament des de Reus. Tot el poder de decisió recau en el President del Consell d’Administració, és a dir vostè i el gerent, sense cap figura tècnica intermèdia que vetlli per la gestió ajustada al rigor pressupostari i jurídic que cal als recursos públics.

D’aquesta manera, en els darrers anys ens hem trobat llegint en les Auditories de l’Hospital, amb diverses operacions financeres d’alt risc de deute subordinat o d’actius financers a curt termini que encara hores d’ara no sabem què han costat a les arques de la institució. Per no parlar de contractes poc ètics de grues signades amb empreses de treballadors d’alt nivell de l’Hospital, o del lloguer del servei de rehabilitació que ascendeix a la immoral xifra de 15 mil euros mensuals (iva inclòs) o el que és el mateix 180 mil anuals i que hem intentat tota l’oposició de totes les maneres possibles la seva renegociació o rescissió sense la seva col·laboració. La darrera operació de risc a la que vostè ens sotmet és la de la nova residència de gent gran valorades en 12 milions d’euros que vol inaugurar peti que peti (paraules textuals seues) abans d’eleccions municipals, sense tenir cap compromís per escrit de la Generalitat pel que fa a la concertació de places que garanteixi la viabilitat econòmica d’aquesta importantíssima inversió.

El darrer episodi d’aquesta opacitat - I llegeixo literalment – és allò que apareix als mitjans de comunicació el passat dijous 18 de desembre: que el jutjat d’instrucció número 3 de Reus, ha acordat citar a declarar com imputats per prevaricació i malversació de cabals públics 3 exdirectius de Sagessa, com a signataris de convenis amb Ambulebre com a representants d’Hospital Comarcal d’Amposta i la Fundació Privada de Serveis Socials del Montsià (FUSSMON). Sagessa, l’Hospital Comarcal d’Amposta i Fussmont, són proveïdors del CatSalut i de l’altra, Ambulebre els hauria carregat factures en concepte de transport de pacients d’hemodiàlisis, radioteràpia o transport sanitari de pacients en rehabilitat.”Si tals serveis estan inclosos en el contracte de transport sanitari adjudicat a Ambulebre, estem davant una doble facturació per la prestació d'un mateix servei públic pagat amb fons públics”, apunta el jutge.

Per tant, per aquest preocupant panorama, que venim denunciant des de fa anys i que malauradament s’ha acabat confirmant, i que taca de forma irresponsable el bon nom de l’Hospital Comarcal d’Amposta i de retruc els professionals que hi treballen i també la institució mare de la que depèn, és a dir, el nostre ajuntament.

Pel poc suport al conjunt de les entitats socials, culturals i esportives d’Amposta.

Per la manca de voluntat de baixar la pressió fiscal als ciutadans, tenint els instruments per a fer-ho.

I pel clar favoritisme mostrat cap a alguns treballadors municipals, cosa que aprofundeix el greuge comparatiu entre el personal al servei d’aquesta casa.

No donarem suport a la seva proposta de pressupostos per al 2015.

El superàvit que ningú nota

(Aquest escrit es tenia que haver publicat l'octubre del 2014)

Tot els anys per aquestes dates, l’equip de Govern de l’ajuntament d’Amposta ens acostuma a regalar un titular sobre el superàvit municipal. Aquest superàvit es genera degut a actuacions que tenien programades i que han deixat de fer. Enguany no ha estat una excepció i el nostre alcalde ens ha comunicat solemnement que la xifra que han rescatat del pressupost municipal del 2014 és a la bonica xifra de 353.000 euros.

La gent es preguntarà en que ens gastarem aquests diners i la resposta de l’Alcalde és en pagar l’elevat deute municipal. Per tant no ho notarem en res. Això si amb aquesta injecció de diners, ens situarem per sota del 75 % d’endeutament, al voltant de 13 milions d’euros. No hi havia marge de maniobra, diu l’Alcalde, la Llei d’estabilitat pressupostària imposada pel PP per la disbauxa en la que vivien molts ajuntaments, entre ells el nostre durant uns anys, obliga a destinar els diners a rebaixar el dèficit municipal si o si. No ho critiquem, ho constatem.

La mala notícia és que si el pressupost del 2014 s’hagués fet de forma més acurada i sobre tot pensant en la dramàtica situació que estan vivint moltes famílies, aquests diners haguessin pogut anar directament a programes socials, foments de Plans d’ocupació, més ajuts a les ONG que atenen les 1.200 ampostins/nes que no arriben a final de mes o ajudar més les nostres entitats. Aquesta és l’alternativa que han seguit molt altres ajuntaments de signe progressista del nostre voltant, que tot i no disposar de tants recursos, han anteposat les polítiques socials a altres actuacions.

Amb 353.000 euros (gaire be 60 milions de les antigues pessetes) es poden incrementar de forma important les beques dels universitaris ampostins, es podria avançar molt en l’objectiu que compartim amb les AMPES dels centres educatius de fer els llibres més assequibles a les famílies, es podrien fer plans d’ocupació de 6 mesos per centenars d’aturats, es podrien incrementar els ajuts a Càritas, Creu Roja i Siloé per atendre la tanta i tanta gent que no pot fer front a les necessitats bàsiques del dia a dia (aigua, la llum...) o es podrien apujar els ajuts a la majoria d’entitats d’Amposta que han vist disminuïda la seva activitat per la baixada de socis i de pressupost.

Aviat tindran l’oportunitat d’esmenar aquesta mala planificació del 2014, amb la proposta d’aprovació del pressupost municipal per al 2015 , concretament el dia 22 de desembre . Animem a l’equip de Govern que disposa de majoria absoluta des de fa 28 anys a que pensi en tots aquests col•lectius que tant necessiten de qualsevol ajut en aquests temps tant difícils.

Un any de parada involuntària

Fa un any que no actualitzo el Blog. No podia. Estava haquejat.

Curiosament va ser després de la darrera entrada que vaig publicar, l'agost del 2104 "Com són les coses ..." en el que feia referència als motius pels quals Convergència després d'anys d'equidistància entre el sobiranisme i l'autonomisme, abraçava inesperadament les tesis independentistes, arrossegats pel Clan Pujol, al meu criteri amb l'únic motiu de fons d'evitar passar comptes davant la justícia espanyola.

Sort que he tingut a l'abast el meu Facebook on he anat escrivint coses, però sobre tot la pàgina dels Socialistes d'Amposta que m'ha permès una continuïtat del treball polític, el darrer any.

Pot ser fou una casualitat, o pot ser no, però he estat un any sense poder publicar res al meu Blog. Fa uns dies, de forma casual em vaig adonar que el bloqueig de la pàgina, tal com ha vingut, havia marxat ... Per tant, aprofito ara per penjar els escrits que en circumstàncies normals hagués anat entrant durant aquest darrer any. Ho faig perquè els continguts d'aquest Blog, són d'alguna manera les meues memòries polítiques - tot i que també hi ha alguna entrada en clau més personal - i vull que estiguin completes.

En els propers dies aniré actualitzant-lo fins deixar-lo normalitzat i espero anar escrivint amb un certa regularitat tot el que em vingue de gust.